els fils de la memòria

veiem en una de les cantonades que apareix la mateixa noia d'ahir, la que vèiem entrar explicant el seu somni. veiem com realment du un fil que va deixant anar mentres camina. hi ha un home (no l'havíem vist abans) que s'ha passat uns minuts dins d'una pel.licula on apareix clavant uns símbols que solament ell entén (hi ha algú entre nosaltres que té un escalfred: hi ha un no se qué en l'últim símbol clavat al terra que li remou l'estomac. no entén què és però sap que el cap no sap entendre el que el cor, o l'ànima, o l'instint, sí que entén). mentre l'home clava (ara, de cop, ja és aquí i no a la intangible representació del film) sóna una música banal, gairebé massa banal. però dins la banalitat trobem certa importància. ell balla mentre clava. i parla.
la noia és ara quan apareix. camina mentre el fil va marcant el camí que va dibuixant amb la seva forma de vida. la seva forma de vida es va enganxant en els símbols de l'home que parla i clava i no coneixem. en uns instants l'espai esdevé un laberint de vida.
ja tot es tanca. l'home del barri gòtic apareix baixant d'una de les potes d'una escala de doble fulla. quan arriba al terra gira 180 graus l'escala i torna a pujar a un dels costats, avançant. ho fa d'una manera del.licada i coreogràfica. passa per entre els fils sense mai tocar-los. com si volés per sobre d'una vida sencera.
tots volem, però ells encara no parlen.